IDRISSA,
CRÒNICA
D’UNA
MORT
QUALSEVOL

No tenim cap fotografia d’Idrissa. El seu cos segueix desaparegut. La seva família, a Guinea, sap que va morir sota custòdia policial a Barcelona? Un cas arxivat per la justícia espanyola: una altra vida d’un negre que no importa a ningú. La història d’Idrissa ens ofereix una tràgica oportunitat per entendre el passat colonial d’Europa i el seu vigent racisme institucional.

DECLARACIÓ D’INTENCIONS

Com a cineastes, activistes, però sobretot com a éssers humans ens preocupen alguns dels últims esdeveniments que han tingut lloc a Europa. El ressorgiment de nous moviments nacionalistes i xenòfobs a França, Anglaterra o Hongria, les manifestacions massives contra refugiats a Alemanya o Àustria, o l’assassinat de persones racialitzades amb total impunitat a Espanya, Itàlia o Grècia, no estan rebent l’atenció que mereix tal situació d’emergència.

Les crides a la solidaritat, l’empatia o la caritat no contribueixen a la presa de consciència dels perills que persegueixen aquest continent, que sembla estar tornant a les seves èpoques més obscures dels anys 30. Aquest projecte no pretén que ningú senti pena pels migrants i refugiats morts, més aviat és una crida a l’acció a través d’una responsabilitat col·lectiva que permeti acabar amb la barbàrie.

SINOPSI

Un cop arxivat el cas d’Idrissa Diallo, la justícia espanyola nega qualsevol possibilitat d’investigar els motius pels quals aquest jove de 21 anys de Guinea va morir al CIE de Barcelona. Amb l’accés a l’expedient policial bloquejat, no tenim ni una fotografia seva. No sabem on va ser enterrat el seu cos. Algú ha contactat amb la seva família de manera oficial?

Amb la identitat esborrada, enèsima víctima de la impunitat policial a Espanya, el d’Idrissa serà un viatge de tornada com a crit de ràbia col·lectiva, articulat des d’aquelles veus silenciades per un sistema colonial vigent i dirigit a una Europa que s’enfonsa en la pitjor onada de racisme dels seus últims 60 anys d’història.

PERÒ, QUÈ ENS DIRIA IDRISSA?*

Conec un mapa del món que molts de vosaltres consideraríeu a l’inrevés.

Aquí Europa no era tan gran com la dibuixem avui en dia i el mediterrani, més que un risc de mort o un obstacle, era un horitzó compartit.

Fa mil anys, quan un geògraf africà va dibuixar aquest mapa, ningú hauria arriscat la seva vida per creuar al nord.

Fixeu-vos-hi: les terres promeses mai són a baix. En algun moment va fer falta donar la volta al mapa.

Ser a dalt significa posseir, no mancar; abraçar el que és propi i el que és aliè.

Per mantenir-se a dalt no pots deixar escapar res. Sembla obvi, cert? Però el mapa no es tornarà a girar.

Jo vaig créixer creient que em mancava alguna cosa, que em quedava tot per trobar i va ser buscant el nord que vaig trobar la mort.

Em diuen Idrissa, no tinc rostre i no tinc història.

El més important ara és que vaig marxar de la meva terra buscant un millor destí.

Certament aquest no era Barcelona, però va ser aquí on em vau impedir seguir caminant.

Jo no era una de les 8 milions de persones que desembarquen en aquest port cada any per anar a passejar. Jo estava aquí de pas.

Què em podia oferir aquesta ciutat?

Allà on em vau tancar ni tan sols hi havia una finestra per veure-ho. Suposo que hi devia haver més que un equip de futbol allà fora. Però ara ja no importa. Ja no puc tornar a casa.

Els que no saben que he mort encara m’esperen. Però no seré jo qui faci aquest viatge de retorn.

Aquest documental és girar el mapa de nou.

És la meva història, és el meu rostre, i el dels meus germans que, esgotats de ser frontera, busquem en alçar la veu un descans.

*Part de la veu ficcionada d’Idrissa, escrita per Lorena Franco, filòsofa colombiana que va emigrar a Europa l’any 2012, el mateix any que va morir Idrissa.

LA PEL·LÍCULA

L’any 2012, Idrissa Diallo mor sota circumstàncies misterioses al CIE de Barcelona. Tenia 21 anys i tothom que el coneixia coincideix en el fet que tenia un bon estat de salut. No seria ni la primera ni l’última víctima de presumpta violència policial en aquesta mena de presó. El nostre punt de partida és el fet que l’arxivament del cas no ens permet l’accés a cap mena d’informació sobre la seva mort, la seva vida o la seva família. Ni tan sols tenim una fotografia de l’Idrissa. Això significa que haurem d’investigar nosaltres mateixos de manera independent per esbrinar qui va ser aquest jove guineà. Un dels objectius d’aquesta cerca és posar-li cara a la tragèdia, perquè no sigui una altra víctima anònima d’un cas d’impunitat.

Guiats per una veu en off ficcionada d’Idrissa, la seva història serà reconstruïda en ordre invers, començant per la seva mort a Barcelona i viatjant cap enrere en el temps fins al seu lloc de naixement, a Guinea. Veurem com Idrissa hauria sobreviscut a Espanya i com va creuar les tanques cobertes de concertines a Melilla. Compartirem les seves possibles experiències creuant el desert del Sàhara per, finalment, veure com la seva família o tot el poble va estalviar diners per tal que Idrissa emprengués aquell viatge. Per entendre el seu món i el nostre, recopilarem cròniques reals de documents publicats per organitzacions de drets humans i coneixerem a gent que hagi tingut experiències similars a la de l’Idrissa. Fets reals de la vida d’Idrissa es barregen amb la història col·lectiva de milers de persones negres anònimes que han arribat a Europa, i les seves veus han sigut silenciades sistemàticament al llarg de la història.

Tot i tractar-se d’una road movie cap a Àfrica, aquesta és també una pel·lícula històrica en la qual, sobretot, intentarem retratar als ciutadans blancs de l’anomenat primer món, per descobrir que és impossible entendre Europa sense el seu passat colonial. El creixement dels nacionalismes, els moviments d’ultradreta o les polítiques xenòfobes tenen molt a veure amb la forma de gestionar la por a la invasió; una por cap a l’altre i cap a allò desconegut. En altres paraules: es tracta de la conseqüència d’un sistema colonial encara vigent, disfressat de capitalisme modern, que produeix una interminable quantitat de gent pobre i racialitzada.

 

IDRISSA DIALLO VA MO­RIR SO­TA MIS­TE­RI­O­SES CIR­CUMS­TÀN­CIES EN EL CEN­TRE D’IN­TER­NA­MENT D’ES­TRAN­GE­RS DE BAR­CE­LO­NA L’ANY 2012.

TRACTAMENT

LA CONSTRUCCIÓ DEL PERSONATGE ANÒNIM

Com aconseguir que l’espectador empatitzi amb un personatge sense rostre? Les autoritats espanyoles no ens han deixat ni una sola fotografia del protagonista d’aquesta història. La negació sistemàtica de la identitat de les víctimes és una constant en els casos d’impunitat estatal al llarg de la història. Passar del subjecte anònim a la persona concreta, l’individu, és una tasca imprescindible per a la construcció d’un relat històric que contribueixi a fer que fets terribles com aquest no es tornin a repetir.

Però, com parlar d’Idrissa sense l’Idrissa?

Hem optat per fer d’aquest jove guineà un personatge col·lectiu, qui, parlant en primera persona, recull les sensibilitats de totes aquelles persones que es troben, s’han trobat i/o es trobaran en una situació similar a la seva. D’aquesta manera, Idrissa esdevé un símbol, una espècia d’anti-heroi per a totes aquelles que lluiten per a sobreviure a les polítiques racistes europees. Idrissa, sense rostre; Idrissa, que mai va poder parlar i a qui mai es va escoltar en vida ens explicarà ara la seva història, basada en els pocs fets que hem pogut recopilar de diferents testimonis.

EL DISPOSITIU BRECHTIÀ

Diferents artistes d’arreu del món parlaran en aquesta pel·lícula en nom d’Idrissa i es convertiran, així, en la seva veu col·lectiva. Aquests artistes prestaran la veu en off del jove mort al llarg de la narració dels fets del seu viatge migratori. Aquests mateixos, però, aniran desvetllant la seva autèntica identitat, explicant davant de càmera per què han decidit convertir-se en Idrissa: Quines experiències racistes han patit al llarg de la seva vida per voler esdevenir aquesta veu col·lectiva.
L’aposta per un exercici narratiu en aquest format respòn a la voluntat de generar cert efecte de destanciament (Verfremdungseffekt) – com si es tractés d’una obra èpica de Bertol Brecht – a partir del qual donem a l’espectador/a la possibilitat d’entendre la història des de més d’un punt de vista. Amb aquest dispositiu, els espectadors poden elaborar els seus propis judicis sobre la complexitat dels problemes que envolten el cas d’Idrissa Diallo.

Aquest procediment es repeteix en cada capítol, que seran narrats per cada un dels artistes que hi col·laboren, en idiomes diferents, per mostrar com Idrissa es podria encarnar en qualsevol persona amb unes vivències similars. Com ja ho exposem amb el títol del film: es tracta de la crònica d’una mort qualsevol.

Després de revelar la identitat real de la persona narradora que ha interpretat a Idrissa, aquesta ens comença a interpel·lar directament a nosaltres, els espectadors. El que ve a continuació és poesia recitada, quasi una peça musical. Els textos recitats seran escrits per persones migrades que, com Idrissa, sobreviuen a Europa o els EUA, enfrontant-se dia a dia als conflictes propis de les societats blanques occidentals que perpetuen històries com la que posa de manifest la pel·lícula. Els temes que es tracten són variats, per exemple el racisme institucional, l’obsessió pel control migratori, les relacions econòmiques post-colonials, formes modernes d’esclavitud, privilegi blanc… Aquestes narracions estan acompanyades de música i disseny sonor, de tal manera que tota la peça esdevé una cançó, una pista musical que pren cos i sentit per si sola, fins i tot sense imatges. De la mateixa manera, cada episodi elabora una banda sonora basada en un poema o un pensament escrit que, a part d’ésser part del documental, pot ser distribuida i emesa en plataformes musicals com si d’un àlbum es tractés.

Per il·lustrar el seu discurs farem ús de material d’arxiu i antigues filmacions casolanes de manera irònica, així com escenes ficcionades dels diferents episodis de la vida d’Idrissa. Els elements més documentals es construeixen a partir de filmacions observacionals, que exposen elements com la supervivència de persones migrades a Europa, el llarg viatge a través del desert o les condicions de vida als seus països d’origen.

LA ROAD MOVIE

A la vegada, aquesta és una pel·lícula d’investigació. Més enllà de l’estil assagístic de la veu d’Idrissa, el documental ens mostra una història a l’estil cinema directe amb elements de road movie. La qüestió principal al film serà la recerca de l’origen d’Idrissa, qui i com va ser i on és la seva família. Es tracta d’una recerca contra la dura realitat de la seva mort, contra les autoritats europees que gestionen el control migratori. Buscarem identificar, així, les raons per les quals un noi jove i sa mor en circumstàncies tant encobertes. La nostra experiència en aquest camp – el documental d’investigació – amb altres films (com la premiada “Ciutat Morta”) ens ha demostrat que en aquests casos d’impunitat policial hi ha molts murs a destruir. El dispositiu aquí necessitarà tècniques de documental d’investigació, que inclouen entrevistes a persones expertes i testimonis de persones que hagin viscut experiències similars.

Per sobre de tot, aquesta pel·lícula es presenta com un viatge, uan ruta que segueix un mapa al revés, començant per la mort i anant cap a l’origen, abandonant Europa per retornar a l’Àfrica, un trànsit del blanc al negre, deconstruïnt privilegis per donar la paraula a les persones migrades.

Al final de la història, quan trobem als seus pares, els demanarem fotografies d’ell per, així, poder silenciar la veu coral d’Idrissa i convertir-lo en un personatge real: deixar, d’aquesta manera, descansar al jove protagonista.

AIXÒ NO ÉS UN PROJECTE TRANSMÈDIA

Com a defensors del moviment de Cultura Lliure* creiem que val la pena explorar allò que s’ha anat anomenant cinema de codi obert. Això no implica únicament treballar amb llicències Creative Commons en tot el contingut que produïm, fet que permet que se’n generin obres derivades, siguin peces literàries, còmics o obres de teatre. El cinema de codi obert és una invitació a expandir la pel·lícula cap a una experiència col·laborativa real que s’escapi del nostre control i permeti convertir una peça de creació feta per un petit grup de persones en una campanya activista real que pot ser seguida per milions de persones.

Aquest és el cas de la nostra última pel·lícula, Ciutat Morta, un treball sobre la impunitat policial a Barcelona que es va convertir en un dels documentals de més gran impacte a Espanya en els últims anys. Ciutat Morta va aconseguir una audiència de més d’1 milió i mig d’espectadors l’any 2015. Mesos abans de l’emissió a televisió, però, milers de persones ja estaven reclamant justícia per al cas que retrata, gràcies a una campanya d’èxit, lligada al procés de producció del film. La campanya de codi obert va incloure una sèrie d’esdeveniments d’activació prèvia dirigits a la futura audiència, en els quals es convidava a experts/es en la qüestió de la repressió i la impunitat, i en els quals es mostrava el material filmat per al documental. Coordinàvem aquests esdeveniments amb tota mena de moviments polítics que ja estaven participant activament en el cas, esdevenint una oportunitat per aquests per cridar a l’acció i per involucrar a tota mena de persones interessades en la defensa dels drets humans. Es van organitzar manifestacions, es van generar campanyes de crowdfunding i al final del procés, 800 persones van ocupar un cinema abandonat per a l’estrena de la pel·lícula. Totes aquestes accions van tenir un gran impacte mediàtic, i es va aconseguir que la pel·lícula esdevingués una peça més d’una campanya molt més àmplia. Mesos més tard, es van publicar llibres amb el mateix títol, així com cançons de grups de música diversos, i es van generar obres derivades. Ciutat Morta, així, es va convertir en un projecte transmèdia de manera autònoma, fora del nostre propi control. Simplement, va passar.

Amb el projecte d’Idrissa estem ja en contacte amb tota mena de moviments socials europeus. Molts d’aquests col·lectius s’enfronten al racisme o al control migratori, defensant els trets humans, com Amnistia Internacional, la campanya NO BORDERS o Migreurop. Tot i que el documental es troba en fase de desenvolupament, estem generant contingut per a les campanyes d’aquestes organitzacions i, a canvi, alimenten el nostre projecte gràcies a les seves investigacions i les seves xarxes. Van convertint-se, a més, en els principals altaveus del projecte de cara a la futura audiència.

Alguns dels materials que estem desenvolupament actualment per als nostres aliats en aquest projecte consisteixen en una sèrie d’històries sobre racisme a Europa. Uns 10 casos de gent negra que ha viscut històries similars a la d’Idrissa configuren els capítols breus d’una sèrie web que podrà ser vista fàcilment a través de dispositius mòbils i serà difosa a través de xarxes socials.

El projecte d’Idrissa s’extén més allà del film. Estem elaborant un àlbum musical vinculat al documental que inclou les pistes sonores que apareixen a cada episodi. Com exposem a continuació, cada tema serà una cançó/poema fet per un dels artistes que hi col·laboren. Aquests artistes són cantants professionals però també figures activistes que fan d’altaveu d’un missatge polític a partir de la seva part en la narració de la història. Així, els temes musicals funcionen de manera independent de la pel·lícula i apareixen, per la seva naturalesa, en altres plataformes: es comparteixen a partir de les xarxes, s’escolten amb dispositius mòbils, en directe, etc. Gràcies a les llicències Creative Commons, aquests temes poden ser utilitzats per qualsevol mena de campanya activista relacionada amb la lluita contra l’estigma i el racisme, com ho és la campanya “Black Lives Matter”.

*Un moviment social iniciat per Lawrence Lessig que promou la llibertat de distribuir i modificar obres creatives en forma de contingut obert, utilitzant Internet i tota mena de mitjans.

les Veus

MONIQUE MAKÓN

Els vols de deportació

Amb només 18 anys i procedent d’un dels barris més populars de Barcelona, aquesta jove i conscienciada artista ha demostrat tenir una de les veus més potents de la música negra espanyola.

YAGUEMAR

Supervivència a Barcelona

Després de migrar des de Dakar, aquest jove artista va haver de sobreviure recollint deixalla i dormint en cases ocupades a Barcelona. Tanmateix, mai va deixar la seva passió pel rap, i sempre ha estat part activa de l’escena underground a Barcelona.

NAKANY KANTÉ

Colonialisme actual a l’Àfrica occidental

Artista guineana malinké establerta a Barcelona des de l’any 2010. Una revolució musical amb ritme tradicional de l’Àfrica Occidental. Nakany és una cantant feminista i que defensa noves maneres de plantejar les relacions entre Europa i Àfrica.

 

AKUA NARU

Creuar el desert, formes modernes d’esclavitud

LaTanya Olatunji, alias Akua Naru, és una cantant de hip-hop i poeta nord-americana establerta a Colònia, Alemanya. Els seus escrits parlen de la violència que s’exerceix sobre els cossos de la població negra i de la necessitat de lluitar contra el racisme estructural.

ANA TIJOUX

L’inici de l’era colonial

Probablement una de les cantants vives més conegudes de Llatinoamèrica, aquesta artista de rap xilena utilitza la seva música a tall de manifest per lluitar contra les polítiques colonialistes i el masclisme.

 

Els sons

FILASTINE

Filastine és un duo format pel compositor/director Grey Filastine i la vocalista/dissenyadora Nova Ruth.

Abans d’iniciar Filastine, l’any 2006 Grey va formar part de la marching band insurrecta Infernal Noise Brigade. Ha passat gran part de la seva vida enregistrant ambients sonors i estudiant ritmes arreu del món. En un dels seus viatges a Indonèsia, l’any 2010, va conèixer Nova Ruth, que formava part del grup de hip-hop Twin Sista. Des d’aleshores Nova ha afegit les seves arrels musicals als sons de Filastine; va créixer escoltant música espiritual pentecostal, recitals de l’Alcorà a mesquites i tocant músiques del Gamelan javanès. Actualment el grup està afincat a Barcelona.

Les composicions de Filastine mesclen ritmes electrònics contemporanis amb sons concrets, veus, percussions i cordes acústiques. Són músiques futures d’un món futur on el planeta s’ha capgirat, els territoris sonors s’han remesclat i els ritmes sincopats orientals i les melodies asiàtiques conformen un nou so urbà.

Filastine ha editat una triologia d’àlbums, mitja dotzena de vinils amb diferents segells discogràfics i nombroses mescles conceptuals.

Al film, Filastine col·laborarà tant en l’enregistrament dels ambients sonors, com amb el disseny de so global per al documental. Ambdós elements forman part d’una banda sonora amb atmosferes hipnòtiques basades en sons reals que funcionen com a leit-motivs durant la narració. Els sons abstractes esdevindran, en alguns punts, música real amb diferents tonalitats i instruments a cada episodi. És aleshores, sobre aquesta base musical, que apareixen les peces poètiques narrades per la veu col·lectiva.

Cada episodi captura l’essència d’una part diferent de món. Quan parlem del mediterrani, instruments i sons de l’Orient Mitjà i del Nord d’Àfrica, com els Krakebs (propis de la música Gnawa) conformaran la música, mentres que els Djembés i la Kora apareixeran de camí a Guinea. El hip-hop urbà nord-americà portarà el ritme quan s’exposin temes com l’esclavitud a l’actualitat o els centres de detenció, així com les flautes llatinoamericanes ens serviran per acompanyar els discursos sobre l’anomenat “descobriment” d’Amèrica i l’inici de l’era colonial.

L’EQUIP: METROMUSTER

Cultures audiovisuals emancipadores.

Deconstruint codis en l’activisme.

 

METROMUSTER és una productora independent amb seu a Barcelona que porta experimentant amb l’art, la comunicació i la política des de l’any 2010. Som una cooperativa de 5 persones que ens dediquem al cinema polític i social seguint els principis de la Cultura Lliure.

Els nostres principis són:
– Aconseguir recursos per a projectes de naturalesa no-comercial.
– Contribuir al canvi social a través de l’apoderament de tota mena de comunitats i col·lectius en lluita, a través de formes alternatives d’entendre els espais de convivència i la recuperació de la memòria històrica.
– Recuperar l’estatus cinematogràfic que mereix el gènere documental i la no-ficció.
– Establir noves formes de relacions laborals que inclouen la presa de decisions democràtiques i horitzontals i contribuir a una economia social, justa i col·laborativa.

EN COPRODUCCIÓ 

POLAR STAR FILMS és una companyia amb seu a Barcelona dedicada a la producció de documentals crítics i creatius amb finançament internacional. Molts dels documentals de Polar Star Films tenen a veure amb temes d’investigació. Per aquest motiu és un candidat perfecte per al desenvolupament d’un projecte com “Idrissa” conjuntament amb Metromuster.

FILMOGRAFIA METROMUSTER

[NO-RES] Vida i mort d’un espai en 3 actes (2012) 86′
Premi Mejor Largometraje Nacional (Documenta Madrid 2012)
CIUTAT MORTA (2014) 120′
Premiat a 12 festivals, entre els quals destaquen el premi a millor documental al Festival de Cine de Màlaga 2014 i el Premi Ciutat de Barcelona.